De l'hort a la primera caixa: com decidim el primer dia d'enviament de les taronges Navelina

Cada tardor ens fan la mateixa pregunta, i cada tardor responem el mateix: encara no ho sabem. El primer dia d'enviament no està marcat en el calendari. El marquen els arbres. Som una família d'agricultors de Cullera i fa molts anys que mirem els mateixos horts en estes setmanes d'octubre, però cada campanya és distinta i la fruita avisa quan vol. Enguany hem volgut contar-te com ha sigut eixe camí fins a dir, per fi, que sí: que les Navelina ja estan.

Setmanes de mirar i esperar

Abans de tastar la primera taronja hi ha moltes voltes pel camp.

Des de finals de setembre, Pili, la nostra encarregada de l'equip de collidors i del seguiment dels horts, passa per les parcel·les de Navelina quasi cada setmana. Mira la grandària, el pes en la mà i, sobretot, el color. La Navelina és la taronja més primerenca de les que cultivem, però la pell no canvia de verd a taronja fins que arriben les primeres nits fresques. Si la tardor ve càlida, com ha passat altres vegades, la fruita pot estar madura per dins i continuar verdosa per fora.

Per això no ens fiem només de la vista. El veredicte final sempre el posa la boca.

L'hort que sempre va per davant

Entre totes les parcel·les n'hi ha una que, any rere any, s'avança a la resta. És un hort de Navelina d'arbres ja majors, en terra solta que es calfa prompte i ben orientat al sol del matí. Allí la fruita agafa color i sucre uns dies abans que en els altres, i per això és sempre el primer que visitem per a decidir. Si allí la taronja no està, no està en cap lloc.

Enguany hi anàrem un matí d'octubre, amb la rosada encara en l'herba. Ruth i Pili recorregueren les fileres sense pressa i triaren taronges de distintes parts de l'arbre: de la cara que dona al sol, de l'ombra, de dalt i de les branques baixes. No val tastar només la millor. Si la de l'ombra ja està bona, l'hort sencer està a punt.

La degustació: què busquem en una Navelina

Obrir una taronja en el camp té el seu ritual. Primer l'olor de la pell en tallar-la, després el color de la polpa i, per fi, el primer grill. I ahí és on es decidix tot. Busquem quatre coses, i cap no val per separat:

• Dolçor: que el sucre es note de veritat, no només que la taronja haja deixat d'estar àcida.
• Un punt d'acidesa: una Navelina sense gens d'acidesa resulta plana; volem eixe xicotet contrast que la fa fresca.
• Suc: que en mossegar el grill rage. Al principi de temporada algunes taronges encara estan un poc seques per dins, i eixes no ixen.
• Pell que es pela: la Navelina es pela amb la mà, sense ganivet. Si la pell encara s'agarra, li falta temps.

«Les de l'ombra ja estan dolces. Si estes estan, estan totes.»

Això digué Pili amb el segon grill en la mà. Ruth tastà la seua i digué el mateix. Encara n'obrírem una dotzena més, per si de cas, però la decisió ja estava presa.

La decisió: posem data al primer enviament

Les Navelina ja estan. Hem fixat el primer dia d'enviament per a la setmana que ve.

Algú pot preguntar-se per què no comencem uns dies abans, quan la fruita ja té bona grandària. La resposta és senzilla: la taronja no madura una vegada tallada. A diferència d'un plàtan o d'una tomaca, que continuen canviant en la cuina, el cítric es queda tal com està el dia que se separa de l'arbre. Si es cull abans d'hora, per dins es queda així, per molts dies que passe en el fruiter. Per això esperem que l'arbre haja fet tot el seu treball.

Això té una conseqüència que convé saber: les primeres Navelina de la temporada poden arribar amb la pell un poc més pàl·lida o amb alguna zona verdosa prop del peçó. És normal. És el color que té una taronja madura quan la tardor encara no ha portat nits fredes. Per dins està igual que la tastàrem en el camp.

I mentrestant, la resta d'horts

Les altres parcel·les de Navelina van uns dies per darrere i entraran en collita a mesura que les anem tastant, una a una. Les mandarines Clemenules porten el seu propi ritme i les seguim de la mateixa manera, amb les mateixes visites i els mateixos grills a mig matí. I les varietats d'hivern, com la Lane Late o la Salustiana, encara tenen per davant dos o tres mesos d'arbre abans que ningú pense a tallar-les.

Cada any ens tornem a fer la mateixa pregunta i cada any la resposta arriba a la seua hora, ni abans ni després. Ens agrada que siga així. Esperar l'arbre és, al final, la part de l'ofici que menys ha canviat en tot este temps, i la que més sentit dona a tota la resta.